Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Oku no Hosomichi, La separació de Matsuo Bashō i Kawai Sora. Emaki Mono (il·lustració narrativa) en porcel·lana (técnica Kutani Ware)

http://ceramica.wikia.com/wiki/Archivo:Oku_no_Hosomichi-_separate_at_Yamanaka.jpg

Oku no Hosomichi haikus de viaje de Matsuo Basho el poeta que caminaba

“Los meses y los días son viajeros de la eternidad. El año que se va y el que viene también son viajeros. Para aquellos que dejan flotar sus vidas a bordo de los barcos o envejecen conduciendo caballos, todos los días son viaje y su casa misma es viaje” Matsuo Basho 1689 trad. Octavio Paz

Matsuo Bashō poeta, dedicó toda su vida a la contemplación de la naturaleza y a la literatura. Muchos de sus poemas fueron escritos mientras viajaba a pie. En 1689 partió caminando hacia la región de Oku, al norte del Japón. Basho quería visitar todos los lugares sobre los que habían escrito los poetas antiguos, especialmente los lugares que había visitado el maestro Saigyo, al que Bashō admiraba más que a ningún otro escritor waka. En el Japón  del siglo XVII  viajar era muy peligroso pero nada detuvo al poeta que durante 156 días recorrió miles de kilómetros, casi siempre a pie. En el camino fue escribiendo toda una colección de haiku, poemas de tres versos de 5 y 7 sílabas , impresiones unicelulares de pequeños fenómenos, instantes, insectos, hierbas, reflejos en el agua. A su regreso publicó el libro de viaje con el título Hoku no Hosomichi, uno de los libros de poesía japonesa que más veces se han traducido a las lenguas de occidente.  The narrow road to the deep North, Back roads to far towns, La sente étroite du bout du monde, The narrow road through the provinces son diferentes traducciones del título original japonés en las que se sugiere la complejidad de traducir conceptos expresados con ideogramas: al final de las traducciones del título Hoku no Hosomichi nos queda un camino estrecho que lleva lejos. Tan simple como eso. Por eso nos gusta el título que le dio a su traducción Octavio Paz, Sendas de Oku

Grand Tour: el temps que el camí regala

Nosaltres ara viatgem a prop i a peu perquè pensem que viatjar és molt més que  anar a un lloc. És permetre’s una excepció molt particular, una excepció en l’actitud de cada dia.

Grand Tour era un viatge per Europa que feien els artistes i els joves que s’ho podien permetre. El costum es va imposar des del 1600 fins a l’inici dels desplaçaments en tren al segle XX. El viatge solia anar associat a un itinerari predeterminat, cada artista i cada viatger tenia el “seu” Grand Tour encara que pocs deixaven de visitar les ruïnes de Roma, les pintures dels primitius flamencs a Amsterdam i Bruges, els carrers de Paris o l’arquitectura renaixentista de Florència i Venècia.

A moltes cultures és costum que el jove faci un viatge abans de començar la seva vida productiva, fundar una llar, treballar i generar riquesa. A l’Índia el bramacharia, el jove estudiant, era enviat lluny de casa a exercir un ofici o a rebre els ensenyaments d’un mestre abans d’esdevenir pare de família. A l’Europa medieval l’aspirant havia d’anar al bosc i afrontar el perill d’allò desconegut abans de ser armat cavaller. Encara avui molts estudiants europeus fan un viatge a la meitat o en acabar els seus estudis superiors.

El Grand Tour va tenir així un sentit iniciàtic i ritual, ja que en el viatge el jove abandonava per primer cop la llar i s’obria al món. Malgrat algunes formes empobrides del  turisme actual (on com més lluny anem més semblant i uniforme és l’entorn que trobem) segueix havent mil indrets i mil racons perquè cada qual faci el seu Grand Tour i és per això que el viatge segueix viu. Nosaltres ara viatgem a prop i a peu perquè pensem que viatjar és molt més que  anar a un lloc. És permetre’s una excepció molt particular, una excepció en l’actitud de cada dia. I aquest canvi excepcional ens acosta a tot el que ens és exterior i també ens fa veure des de fora i per contrast, la nostra vida.

El Grand Tour d’avui també ens dona l’oportunitat d’escollir allò que és digne de mirar, d’escoltar i de compartir. En el nostre cas, territoris, artistes, artesans, caminants, gents d’ofici, moltes coses i moltes persones que tot i estar molt a prop no sempre podem viure en tota la seva força perquè no sempre podem donar-les el temps necessari.

El temps que el camí regala.

Foto: Un grand pic Marmuré ou Balaïtous.
Frères Cadier “Au pays des Isards” 1904

Caminar, un art

Caminar és una manera de viure i pot ser un art.
Grand Tour és una invitació a viatjar i a aprendre l’art de caminar.

Nadie debe imaginar que una excursión (como algunos quisieran hacernos creer) es tan solo una manera, mejor o peor, de ver la campiña. Hay muchas maneras igualmente buenas de ver el paisaje y ninguna es más vívida, a pesar de las quejas de los dilentantes, que desde un ferrocarril. Pero el panorama en una excursión a pie es completamente accesorio. Quien en realidad pertenece a esta hermandad no viaja en busca de lo pintoresco sino de cierto humor alegre: de la esperanza y el espíritu con que la marcha empieza por la mañana y de la paz y plenitud espiritual del reposo al caer la noche.” Robert Louis Stevenson Trad juan Jose Utrilla

Robert Louis Stevenson Paseos a pie Trad. Juan José Utrilla  Ed. UNAM Mexico